Vista Panoràmica de Navàs

Contactar

Mida del text Reduir Lletra Lletra Normal Ampliar Lletra

Visita a les tines medievals del Pla de Sant Pere

imatge

Diumenge 24 de novembre, es farà una sortida guiada al Pla de Sant Pere (Sant Cugat del Racó), un indret carregat d’història i llegendes on hi han excavats a la roca uns dipòsits que servien per funyar el raïm i de contenidors de vi, tines d’orígen medieval. Maria Estruch, doctora en Filologia, Etnolingüista i Catedràtica d’Institut farà el guiatge sobre el passat i el present d’aquest patrimoni històric singular que ha estudiat, que posa de manifest que la relació humana amb la vinya i el vi al municipi de Navàs es remunta a uns quants segles endarrera i arriba al seu climax productiu al segle XIX.
El Pla de Sant Pere és a més a més un punt elevat en el territori amb una privilegiada vista panoràmica sobre el prePirineu.
El punt de reunió d’aquesta sortida serà a la plaça de l’Ajuntament de Navàs a 2/4 de 10 del matí, (esmorzats).
Per a més informació podeu visitar l’adreça d’internet:
http://mariaestruch.blogspot.com.es/
Aquí hi trobareu informació com aquesta:

A l'anomenada terra de l'Espinalt (41º 54' 45" N i 1º 49' 35" E), hi trobem un conjunt de cinc dipòsits excavats a la roca. Per una banda hi hauria un bloc de tina i follador. El follador és el dipòsit més petit (60 cm de diàmetre i 30 cm de profunditat), que servia per a funyar o aixafar el raïm per tal que els llevats continguts a la pellofa es posessin en contacte amb el suc, el most, i comencés així el procés de fermentació del vi. Un cop funyat el contingut del follador, s'abocava a la tina (110 cm de diàmettre i 100 cm de profunditat) situada al costat. S'anava repetint l'operació fins a finalitzar la collita o quan la tina era plena. Aleshores es tapava amb un empostissat de fusta i s'enfangava per a tapar qualsevol forat o espitllera per a evitar que "respirés" durant la fermentació. Acabada la fermentació, hom podia treure el vi per la part de baix de la tina, on s'havia practicat un forat a la roca, dit boixa, tapat amb un tap o una mena d'aixeta. Aquesta tina té la boixa circular tapada amb un roc al bell mig de la vertical de la mole de roca més o menys esfèrica que constitueix el conjunt. Aquest roc és encimentat per dins, la qual cosa fa pensar que segurament s'utilitzà com a dipòsit d'aigua per ensulfatar els ceps en una època no gaire llunyana. També té una regata excavada al brocal, de forma semicircular, potser emprada per a col·locar l'empostissat de la tapa o per a desviar l'aigua de la pluja. Hi ha també petits forats, dits cassoletes, segurament d'origen natural, causats per la meteorització.
Un segon bloc està format per un follador (110 cm de diàmetre i 40 cm de profunditat) al costat d'una tina (190 cm per 75 cm) i un biot (90 cm de diàmetre per 40 cm de profunditat). Per a aprofitar el líquid, la boixa dóna al biot, el dipòsit que recull el vi directament de la boixa o el que sobreix del recipient o bot que n'ha de permetre el transport fins a la casa o al lloc de consum. En les excavacions que s'hi van fer el 1988 s'hi van trobar fragments de ceràmica del segle XIV-XVII barrejats amb la terra que contenien: dos fragments de vidriat plumbífer verd, un de gris i tres d'envernissats de blanc estannífer.
Per aquest motiu es féu la datació "ante quem" d'aquest conjunt. Estaríem parlant, doncs de tines medievals, que possiblement continuaren usant-se posteriorment fins que es construirien les tines encaironades amb ceràmica vidriada, que donava major impermeabilitat i millor aprofitament i conservació del vi. Aquestes tines les construïen adossades a un marge, de manera que entraven la verema per dalt i buidaven el vi per baix. Som ja al segle XVIII i s'utilitzarien fins a l'època de la fil·loxera (al terme de Navàs hi arribà el 1890, i suposà l'entrada a la comarca d'aquesta plaga).

Un altre conjunt de dues tines, una d'elles amb follador, boixa, biot i escales de pedra per a accedir-hi, el trobem a tocar de la casa de la Sala, a l'extrem oest del pla de Sant Pere. Aquestes tines, excavades a la roca també, foren abandonades després de la fil·loxera i s'utilitzaren com a dipòsit d'aigua fins a l'actualitat, impermeabilitzades amb ciment.

Prop del brocal hi ha una mena de plataforma circular per a aguantar l'empostissat de fustes que servien de tapa. Més endavant, amb l'invent del brescat, s'hi recolzava aquesta mena de reixa de fustes que permetia funyar damunt la tina i tirar el contingut directament a dins després de cada funyada o carretada de verema. A banda i banda de la tina i l'escala, es conserva encara bona part de les parets de pedra del cobert que protegia el conjunt.
Un altre conjunt semblant de tina i follador el trobem al paratge anomenat els Caus (41º 54' 30.50" N 1º 49' 17.26" E, 469 m alt), prop de la casa del Soler i al peu de la carretera que, des del pla de Sant Pere, i passant per la Sala, porta a aquesta casa. Es tracta d'una tina de dimensions lleugerament superiors a les de la terra de l'Espinalt (prop de 2 m de diàmetre). A tocar mateix hi ha una tomba excavada a la roca, molt ben conservada, i vestigis d'una altra com a mínim.
Una vegada fermentat el vi, per acabar d'aprofitar tot el líquid, es premsava la brisa (conjunt de granets, rapa i pellofes del raïm). D'aquesta activitat també en trobem vestigis al pla de Sant Pere, prop de la casa de la Sala (41º 54' 53.65" N 1º 49' 26.37" E, 478 m alt): una base de premsa excavada a la roca és el testimoni d'aquesta feina. A banda i banda, els forats que permetien subjectar les bigues i tot l'artilugi capaç d'efectuar prou pressió a base de palanques per a extreure el vi que s'amagava a la brisa acumulada al cul de les tines; i que calia aprofitar perquè l'any és llarg i el vi formava part de l'alimentació bàsica diària, al costat del pa i l'oli dels nostres avantpassats.
En els forats rodons d'una banda hi haurien muntat el bastiment on es recolzaria la biga. I en els de l'altra banda hi posarien l'alte bastiment que hauria aguantat l'altre extrem de la biga, la part que tindria el recorregut vertical més llarg. Tot ben subjectat entre fusta i pedra, dissenyat perquè no es pogués escórrer. Sota la biga, damunt d'aquest gran plat de 5 o 6 metres quadrats s'hi hauria situat la brisa... (o qui sap si la pasta de les olives molturades)... possiblement continguda en espartins, a punt de premsar.
Seguint de nou Coromines, el seu estudi conclou que la grandària d'aquestes bases de premsa s'explica perquè eren utilitzades també per a trepitjar el raïm abans de premsar en el mateix lloc, evitant així el transport de la brisa, i que la fermentació del most es feia en cups de fusta. No ho creiem així, ja que els llevats continguts a la pellofa del raïm són imprescindibles per a la fermentació i en aquella època no es separava la part sòlida de la líquida del raïm fins ben enllestida la fermentació. La tradició paremiològica ens diu que es collia el raïm pel Roser de Tot lo Món (7 d'octubre) i s'encetava el vi novell per Sant Martí (11 de novembre), per Sant Martí, mata el porc i enceta el vi,  sovint abans de premsar, que es feia pel volts de la Puríssima (8 de desembre). Per aquest motiu ens inclinem a llançar la hipòtesi que es buscava la roca adequada per a construir les tines i també per a les premses, això sí, no massa lluny unes d'altres: les tines de la terra de l'Espinalt no són massa lluny de la premsa de vora el camí de l'Alzina; les tines de la Sala tampoc disten molt de la premsa de la Sala...
Suposem que la força a l'extrem de la biga la feien apalancant, penjant-s'hi o amb algun contrapès penjat a la punta. Aquestes premses podien aguantar moltes anyades, no en va tenien la base construïda a la roca. A nosaltres ens han pervingut ben erosionades per les inclemències meteorològiques i el pas del temps que no perdona la pedra sorrenca. Les bigues fa molts anys que es podriren i, per tant, la utilització real que se'n féu, l'engranatge tecnològic detallat i l'ús real que permetien continuen essent hipotètics, al meu modest entendre.

Abans hem dit que el vi formava part de l'alimentació bàsica, però també es convertí en una magnífica font d'ingressos aleshores, quan el Bages era el celler de muntanya que exportava vi Berguedà amunt cap a la Cerdanya o el Ripollès, a bast d'animals de peu rodó. No és inversemblant pensar que el camí ral de Cardona a Berga que travessa el pla de Sant Pere era transitat per traginers carregats de bots. Qui sap si algun d'ells era interceptat fins i tot pel Lladre de la cova que ho controlava tot des d'un tros amunt del serrat de Puigmaçó i del qual parlarem més avall!! Aquesta font d'ingressos augmentaria de manera espectacular a finals del segle XIX. I més encara entre 1860 i 1890, quan França patia set de vi causada per la fil·loxera i aquí encara no havia arribat. Per fer-se una idea de com creixia la superfície de vinya aleshores, vegeu la gràfica adjunta, referida al municipi de Navàs.
Més vestigis de tines excavades a la roca en diversos moments de la història els trobem al peu del camí que porta a l'Alzina del Racó, amb el que resta d'un magnífic exemplar esberlat pel temps, però que encara conserva, a tocar del forat de la boixa, la cassoleta per a recollir fins a la darrera gota de líquid....
(I, segueix: http://mariaestruch.blogspot.com.es/)

Compartir:

Darrera actualització: 30/03/2016 08:00 Total visites: 4183